Desclasificados
Las razones del enfado del rey, según Partal

Una vez más, el periodista Vicent Partal publica en Vilaweb un interesante artículo sobre las verdaderas razones que enfadaron al rey Juan Carlos en la Cumbre Iberoamericana hasta hacerle perder los papeles ante el impresentable de Chávez, gran excusa, según Partal.

En su texto, el director de Vilaweb analiza algunas de las relaciones personales del rey con las principales multinacionales españolas, esas que hay que defender con tanto ahínco en tierra extraña y que tanto dinero gastan en publicidad, pobrecillas, en los principales medios de comunicación del país.

El artículo se encuentra en Vilaweb:

http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2625404

Lamento no tener tiempo para traducirlo al castellano para que puedan entenderlo los no catalanoparlantes. Aun así, creo que se puede comprender casi todo y quizá alguien pueda traducirlo, como ha ocurrido otras veces.

Muchas gracias y saludos,
/Magda

Chávez és l'anècdota

La baralla entre Juan Carlos I i Chávez a la Cimera Latinoamericana ha tapat els dos moments realment claus. El primer quan el rei espanyol va haver d'escoltar que la seua polèmica mediació pel problema de les papereres entre Argentina i Uruguai havia estat inútil. El segon quan Daniel Ortega acusà Unión Fenosa de maltractar el seu país i Juan Carlos abandonà la reunió. Cal tenir en compte que Juan Carlos també havia fet de mediador entre Fenosa i Nicaragua. Però, sobretot cal posar tots aquests fets en un marc més ample on política, negocis i monarquia es confonen.

Després del franquisme, i sobretot amb l'arribada al poder del PSOE, comencen a prendre forma dos fenòmens paral·lels. D'una banda hi ha la consolidació de l'anomenada "cultura del pelotazo" entre una determinada classe empresarial de Madrid. I de l'altra, i és peça bàsica per tal que la primera puga existir, hi ha la idea d'una plataforma política llatinoamericana que puga ser dirigida per Espanya, en part com a imitació de la francofonia o la Commonwealth, en part per a fer possibles els enormes negocis que empreses de l'estat en camí de privatitzar-se o tot just privatitzades podrien fer gràcies a la influència política.

Així va coincidir l'època en la qual Juan Carlos i Felipe González creaven una potent xarxa d'interessos polítics en el continent americà amb l'entrada massiva en aquells països de les grans empreses espanyoles, de Teléfonica a Repsol, del Banc Santander a Endesa i Unión Fenosa, per exemple. És públic i notori que el comportament d'aquestes companyies, en general, ha estat polèmic i que ha generat moltes protestes en els països americans. I també és notori que aquestes empreses han fet molts diners als països americans, no sempre de forma brillant. També que alguns dirigents americans, Ménem n'és el cas paradigmàtic, han participat del joc i s'han enriquit personalment facilitant l'apropiació d'empreses o recursos estratègics dels seus països per empreses espanyoles.

Quin paper té Juan Carlos en tot això? Com qualsevol altre cap d'estat ell està a favor de les empreses espanyoles i fa tota mena de gestions en favor seu. Això fins ara no havia estat difícil de compatibilitzar amb la seua imatge de persona neutral que volia tenir un estatut especial com a figura principal de les cimeres llatinoamericanes, una mica a l'estil del que té la reina anglesa a la Commonwealth. Però...

Els darrers anys han accedit al poder una generació de dirigents en molts països americans que són o es representen d'esquerres, que ja no tenen el lligam personal amb Zapatero que els seus antecessors tenien amb Felipe González i que, a més, se sumen a la crítica del que anomenen neo imperialisme espanyol. Alguns ho fan de forma suau com Lula o, per ara, Evo Morales. D'altres, però, fan la crítica de forma oberta i radical, com Chávez o Ortega. Segurament perquè són els qui han patit més l'actuació espanyola, amb les ambaixades en aquests països treballant sense dissimular en contra d'ells, en part per a afavorir els interessos de les multinacionals espanyoles.

En aquest context Chávez va fer l'espectacle però també va tapar amb el seu xou el moment realment dur. Que va ser quan Juan Carlos s'alça i abandona la sala mentre Ortega acusa Unión Fenosa de maltractar la població nicaragüenca.

És cert que Juan Carlos està aparentment molt nerviós i fa coses realment insòlites, com la visita a Ceuta i Melilla o el seu comportament tot al llarg d'aquesta cimera però alçar-se i marxar perquè estan criticant una empresa espanyola és un fet simplement insòlit. Que en part s'explica si tenim en compte que ell en persona va fer de mitjancer entre Unión Fenosa i el govern nicaragüenc presidit per Daniel Ortega. Va passar el mes de juliol passat quan Ortega va visitar Madrid i va acceptar un pacte per a reconduir la difícil crisi que enfronta Unión Fenosa amb el govern de Nicaragua i els consumidors d'aquell país. A l'any 2.000 Unión Fenosa va comprar per només 115 milions de dòlars tota la xarxa elèctrica de Nicaragua amb el compromís de millorar un servei que mai no ha millorat i que de fet ha empitjorat i molt -avui en dia els talls de llum al país són constants, durant hores. Si al juliol Ortega va acceptar negociar a l'empara del rei espanyol i signar un Memoràndum d'Intencions ara en canvi sembla que li estava tirant en cara que les promeses fetes aleshores no s'han complert i que la situació va a pitjor. I això va enutjar Juan Carlos fins al punt de fer-li perdre els estreps i abandonar la reunió.

Potser perquè ja era el segon retret. El primer li havia arribat hores abans, molt més suau, des de l'Argentina que va anunciar en públic que la mediació de Juan Carlos amb l'Uruguai per la instal·lació de dues fàbriques papereres havia fracassat. De fet el president argentí va ser tan diplomàtic que es va disculpar per haver demanat al rei espanyol una mediació tan fracassada com "impossible".

L'Argentina i l'Uruguai fa mesos que estan enfrontats per la instal·lació en la banda uruguaiana del riu que els separa de dues plantes papereres molt contaminants. Una finlandesa i una altra espanyola, d'Ence. Juan Carlos havia d'intervenir per a suavitzar la tensió entre els dos països però no ha servit de res. En bona part perquè els seus esforços més visibles han anat encaminats només a assegurar que la fàbrica espanyola obria les seues portes. I què és Ence? L'antiga paperera de l'estat ara en mans de persones com Luis Arregi o els Albertos (ambdos controlen el 30 per cent de l'empresa) coneguts per formar part del cercle econòmic que es mou al voltant de Juan Carlos. Ence, a més, és una empresa amb greus problemes que necessita de forma angoixant posar en marxa la planta de l'Uruguai.

En una mateixa cimera, doncs, Juan Carlos es va veure qüestionat en dues ocasions, per temes econòmics i de forma pública i segurament això és el que va ser massa per a ell. Els argentins van ser molt diplomàtics en la forma però van deixar clar que l'esperança que tenien en ell com a mediador havia desaparegut del tot i Ortega va ser dur i directe. Tan com per a estar mirant a la cara Juan Carlos mentre atacava Unión Fenosa. I aleshores va ser quan el rei espanyol va decidir marxar.

De tot, però, queda l'anècdota, l'enfrontament que realment té menys importància de tots, que és el guirigall amb Chávez, un polític que és molt fàcil de convertir en una caricatura pels mitjans tradicionals, àvids sempre de servir a la monarquia.

Vicent Partal director@vilaweb.cat

Publicado por magda 11:46 AM | Comentarios (8)

Cine
Muertos de risa

Sólo un apunte para comentar "Persépolis". La película basada en el cómic de Satrapi es altamente recomendable. Intentaré alargarme en otro momento, si saco tiempo (esto de adaptarme a un horario laboral no es tan fácil, realmente he estado muy asilvestrada estos últimos años). Pero al menos ya voy teniendo más ratos libres e incluso voy al cine. Hace unos días también vi "Las 13 rosas". Desgraciadamente, resulta demasiado hollywoodiense y, por tanto, algo decepcionante, pero la historia es buena y merece la pena conocerla.

En los últimos días he tenido pequeños debates sobre la película. Muchos la acusan de frivolizar al mostrar la estancia en prisión de las chicas. Y ahí no veo yo tanta exageración. Las adolescentes siempre nos hemos partido de la risa con cualquier tontería. Les ocurre lo mismo a las iraníes de "Persépolis". Por más que las obliguen a taparse de arriba abajo y conviertan su juventud en una cárcel, ellas saben encontrar la manera de echarse unas risas. Otra cosa es la crueldad a la que fueron sometidas y eso sí queda claro en ambos filmes (y libros).

Tras ver "Las 13 rosas" escribí este artículo, que apareció en Público el sábado pasado:

http://blogs.publico.es/modosymodas/37/muertos-de-risa/

"Muertos de risa"

EL ANTÍDOTO // Magda Bandera

Nada más acabar la película, todas al baño. Pero esta vez no hay carreras, será que el cuerpo se queda raro después de ver ’13 rosas’. Ante el espejo, varios pares de ojos enrojecidos se buscan a sí mismos a lo lejos. ¡Vaya pintas! Una se siente muy bien después de tanto llorar, lo malo es salir y exponerse a la luz exterior.

Desalojar el microcosmos de una sala de un cine a media tarde siempre tiene algo de parto traumático. La cosa empeora después de pasar dos horas apretando con rabia el brazo de la butaca y descubrir luego que al otro lado de la puerta los portadores de bolsas que corren de un lado a otro no son conscientes de lo mucho que has sufrido viendo cómo fusilaban a trece muchachas más jóvenes que tú. Por suerte, a ti también se te olvida pronto cómo se llamaban las compañeras de Virtudes.

La memoria no es selectiva, sino tramposa. Sus caprichos hacen que organicemos grandes debates en nombre de los perdedores. Y así es como vuelven a ganar los de siempre. Deben andar muertos de risa viendo cómo ensalzamos a las 13 rosas con tanta emoción. Pero de sus sueños, de sus ideales, de su “razón”, como decía Virtudes, ni media palabra.
Por eso aplaudimos la Ley de la Memoria y hasta las ayuditas al alquiler, pero cuando oímos hablar de expropiación para los propietarios con más de tres pisos vacíos nos echamos las manos a la cabeza.

- Déjate de tonterías, niña, que llegamos tarde al cine.

Publicado por magda 07:29 PM | Comentarios (3)

Nota de la agencia Efe sobre el Valle de Abdalajís

Acabo de ver nota de prensa de Efe, ¡al fin!, sobre las malditas cubas de agua para abastecer a los vecinos del Valle:

Un pueblo de Málaga recibe la mitad de su agua en cubas por la obra del AVE Los trabajadores de las obras de la futura línea del AVE Málaga-Córdoba revisan el estado del túnel Este que se construye en Valle de Abdalajís (Málaga) en una imagen de archivo. - EFE - Málaga - 04/11/2007 12:42

La mitad de la población malagueña de Valle de Abdalajís se abastece de agua mediante camiones-cuba que aportan 300.000 litros diarios debido a los daños ocasionados en el acuífero de la zona por las obras de construcción del AVE entre Córdoba y Málaga.

Esta localidad, conocida como "La Villa de Los Manantiales", ha visto enterrado ese eslogan, que ya "ha pasado a la historia", según ha asegurado a Efe el alcalde de este pueblo de 3.200 habitantes situado cerca de Antequera, Alfonso García (PSOE).

Ha manifestado que, al margen del incidente ocurrido en uno de los túneles de la línea ferroviaria el pasado martes, "la guerra nuestra es que estamos sin agua".

Su reivindicación es que se selle el túnel para que se recargue el acuífero, ha explicado el alcalde, que ha añadido: "si sale agua por la boca del túnel como ahora, que por una tubería revierta a Valle de Abdalajís, que es a quien le pertenece, hasta que se recuperen acuíferos y manantiales".

Ha recordado que llevan dos años y medio con necesidad de cubas salvo en un período de siete u ocho meses en que se empezó a suministrar agua de un nuevo pozo que construyó el organismo Administrador de Infraestructuras Ferroviarias (Adif), una fuente que se vino abajo, por lo que ahora la mitad del abastecimiento es de un pozo que se recuperó tras las últimas lluvias y el resto con cubas.

Tres camiones se desplazan hasta cuatro veces al día cada uno hasta el pueblo cargados con cubas de 25.000 litros de agua.

El alcalde ha señalado que el daño en el acuífero originó en un principio que manaran hasta 300 litros por segundo durante meses, lo que disminuyó hasta situarse actualmente en unos 30 litros.

Respecto al incidente del pasado martes en el túnel Este de la línea del AVE Córdoba-Málaga, en el que se desplazó una placa de hormigón al ser impermeabilizada, Alfonso García ha señalado que se trabaja en el sector afectado para sanearlo y determinar la causa de lo sucedido, que pudo deberse a la inyección de hormigón.

Publicado por magda 01:37 PM | Comentarios (2)